Tinc por de sortir de casa i contagiar-me de coronavirus
La pandèmia de la COVID-19 va arribar de ple a les nostres vides el març del 2020, quan es va establir el confinament. Un any després, hi ha persones que encara tenen por de sortir de casa.
Consideren que la llar és l’entorn més segur per evitar ser contagiats i només surten de casa quan és estrictament necessari i amb mesures de seguretat extremes.
Al llarg dels últims mesos Espanya ha patit la tercera onada de la pandèmia, amb la qual el nombre de contagis ha superat els tres milions de persones1. Tot i que es coneixen quines mesures cal prendre per minimitzar el risc de contagi, les vacunes ja s’estan administrant entre la població i cada vegada hi ha més persones immunitzades, no són raons suficients perquè aquestes persones percebin que sortir al carrer “ara és més segur”.
D’on prové aquesta por?
La resposta la trobem en el confinament2. La llar es va convertir en el lloc més segur per parar la pandèmia i evitar ser contagiat per la COVID-19. Durant aquest mesos, no sortir al carrer i evitar el contacte amb tota persona aliena a la unitat familiar es va convertir en la forma de sobreviure al que passava. Aquests mesos es van viure amb sentiments d’estrès i ansietat a causa que el món s’enfrontava a una situació mai viscuda anteriorment i en què la incertesa davant el futur era la tònica de cada dia.
Les persones que, avui dia i després d’un any de l’inici de la pandèmia, consideren “l’exterior” com un lloc insegur no han aconseguit aplicar la resiliència inherent a l’ésser humà (la resiliència és la capacitat d’adaptació d’un ésser viu respecte d’un agent pertorbador o un estat de situació adversos).
L’estrès, l’ansietat i la por “han guanyat”, i la lògica i el pensament racional no serveixen per poder dur una vida adaptada al moment en el qual ens trobem.
I si he de sortir de casa?
Les persones que tenen por de sortir al carrer des de l’arribada de la COVID-19 experimenten diferents símptomes físics quan ho han de fer. Entre els més freqüents hi ha:
- Nerviosisme generalitzat
- Irritabilitat
- Sudoració excessiva
- Taquicàrdies o cor accelerat
- Hormigueig a les extremitats
- Respiració ràpida i superficial
Aquesta simptomatologia es presenta des del moment en què han de plantejar una sortida del “seu refugi”. Tot això fa que surtin al carrer les vegades en què és estrictament necessari, com, per exemple, per anar al metge, a comprar o a treure el gos. El teletreball s’ha anat incrementant des que va començar la pandèmia. Tot i que per a moltes persones ha estat un problema, per haver de conciliar vida laboral i familiar, ha estat l’aliat perfecte per a les persones amb aquest problema, i ha fet que la necessitat de sortir al carrer sigui encara més petita.
A més, la higiene, la neteja i la comprovació de l’estat de salut arriben a convertir-se en comportaments compulsius que poden afectar negativament les relacions de parella i familiars.
D’altra banda, miren d’evitar situacions que abans de l’arribada de la COVID-19 la persona amb aquest problema considerava que no suposaven cap risc per a la vida: anar a la feina, treure el gos a passejar, treure les escombraries, fer la compra, quedar amb amics o familiars, sortir al cinema o a un concert, etc. L’aïllament, que és possible que anteriorment consideraven com un fet negatiu i que els podia afectar negativament la salut mental, s’arriba a convertir en una cosa que anhelen i consideren positiva.
Què es pot fer per evitar la por i l’ansietat? 3
- Acceptar que no es pot tenir el control de tot el que passa i que al llarg de la vida es produeixen canvis als quals cal adaptar-se aconseguirà que, a poc a poc, vagin sent més resilients i, per tant, tinguin més “fortalesa mental” per poder anar sortint cada vegada més al carrer sense considerar que s’està posant en risc la vida.
- Ser realista en la presa de decisions i saber que cal optar pel que és més convenient per a la salut, en lloc de pel que és més còmode. És a dir, cal anar reprenent activitats que abans de la pandèmia eren considerades plaents, com, per exemple, una cosa tan senzilla com anar a passejar.
- No caure en la trampa d’esperar a sortir al carrer quan “se’n tinguin ganes”. S’ha de ser proactiu i anar sortint de mica en mica, amb totes les precaucions, per adonar-se que estar fora de casa no és sinònim de posar en perill la vida.
- Buscar el suport entre la gent que hi ha al voltant (familiars, veïns, amics) per anar vencent la por de sortir a l’exterior. La situació generada per la pandèmia és igual per a tothom, per la qual cosa escoltar les experiències sobre sortir al carrer d’aquestes persones pot ajudar a fer que es percebi com a menys perillós.
Si sortir al carrer encara provoca ansietat, estrès o dificultats per dormir durant un temps prolongat, cal acudir a professionals de la salut mental perquè ajudin a pal·liar aquest problema i millorin la qualitat de vida.
1 Enfermedad por nuevo coronavirus, COVID19. Situación actual. Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social. Pàgina consultada el 22 de febrer de 2021.
2 Andrea Vega Seoánez. “Síndrome de la cabaña”: cuando la libertad se convierte en un problema. Col·legi Oficial de Psicologia de Madrid. Octubre 2020.
3 Guía de autoayuda frente al impacto psicológico de la pandemia. Madrid Salud. Juny, 2020.
